diumenge, 10 de març del 2024

Els carrers de Vilafranca i Catalunya: algunes dades curioses

Ja fa temps que la Generalitat posa a disposició de la ciutadania tot un conjunt de dades recopilades per l’administració, d’acord amb el principi de transparència i de transmissió de coneixement. Un bon paquet d’aquestes dades obertes són els noms de carrers de Catalunya. Gràcies a aquesta informació, podem observar algunes dades curioses sobre el nomenclàtor de carrers de Vilafranca amb relació a la resta de carrers de Catalunya.

Per exemple, una dada inicial i ben sorprenent. Quants carrers té Vilafranca? En té 371, menys que el Vendrell (que en té 849!), Vilanova i la Geltrú (729), Sitges (469) i Calafell (436), per fer esment només de localitats penedesenques.

Per altra banda, tothom sap que hi ha personatges de màxima popularitat en els noms de carrers. De més a menys freqüència, Pau Casals, Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Lluís Companys, Antoni Gaudí, etc. No és tan habitual que personatges locals, de menys transcendència nacional, estiguin presents en carrers d’altres pobles, però n’hi ha. Per exemple, mossèn Coy a més de tenir un carrer dedicat a Vilafranca, també en té un a Sort, la població on va néixer el 1859. El marquès d’Alfarràs té carrers dedicats a Vilafranca i, és clar, a Alfarràs. La mare Ràfols també és al nomenclàtor de Sitges (perquè hi vivien els familiars més propers d’aquesta monja, propietaris de l’Hotel Sitges). Pau Milà i Fontanals també és a Vilafranca i a Begur. I encara, a Tàrrega existeix el carrer d’Amàlia Soler, tot i que en aquest cas es tracta d’una mestra que exercí en una escola pública de 1907 a 1916.

Una altra dada curiosa fa referència al nom Puerto Cabezas. Vilafranca té un carrer dedicat a aquesta localitat de Nicaragua atès que hi està agermanada des del 1990. Doncs resulta que a Ribes (Garraf) també hi ha el mateix carrer, i el motiu és que també hi està agermanada, tot i que des de tres anys abans que Vilafranca, el 1987.

Els hagiotopònims, els noms de sants aplicats a un lloc, tenen una enorme tradició al nostre país, tant per referir-se a noms de poblacions com a noms de carrers (d’aquests, a Catalunya n’hi ha 6.551). Tanmateix, a la vila hi ha un carrer amb nom de sant que no es repeteix enlloc més de Catalunya. Es tracta del carrer de Sant Jocund. Com se sap és compatró de la vila, al costat de sant Fèlix i sant Ramon de Penyafort. El 2022, a tot Catalunya hi havia menys de 4 persones que es diguessin Jocund, cosa que concorda amb la nul·la implantació del nom a una via de fora de Vilafranca.

Finalment, hi ha 37 carrers a Catalunya dedicats a Vila (exactament, 23 amb el nom Vilafranca i 14 amb la denominació completa, Vilafranca del Penedès), 8 més dels que dèiem a l’apunt publicat en aquest blog el novembre de 2015.

dilluns, 26 de febrer del 2024

Música i toponímia (I): la font de la Mandra

Hi ha poetes, escriptors, fotògrafs, pintors, músics, etc. que s’han inspirat en algun element de Vilafranca per a les seves obres. En un blog de toponímia, s’escau fer un recopilatori d’obres artístiques on surtin noms de lloc. Avui, La font de la Mandra, de Josep M. Picas, coincidint que aquests dies fa 55 anys que la font es va enderrocar.

Josep M. (Pep) Picas va iniciar la seva carrera de cantautor el 1969. Va escriure una cançó dedicada a la font de la Mandra, que estava situada ben a prop del bar que regentava la seva família, al carrer Amàlia, 151. La font es va construir durant la Guerra Civil a la confluència dels carrers de Germanor i Amàlia Soler. Estava envoltada d'arbres i hi havia bancs per seure. Va ser enderrocada el a finals de febrer de 1969 per facilitar el trànsit. Paradoxes de la vida, força anys després es construeix una rotonda al mateix lloc que serveix justament per guanyar fluïdesa del trànsit. Es diu que el nom, de gènesi popular, li ve del fet que van trigar molt de temps a construir-la (Tothom 1/03/1969); d'altres diuen que feia mandra anar-hi des del centre (Retrats vilafranquins 15/10/2013).

La cançó la va publicar el 1977 (no el 1972, com vam escriure al llibre) la casa EDA en un disc de 45 RPM (els petits) amb tres cançons més. La nostra cançó era la primera de la cara A i es pot escoltar a Youtube. L'1 de novembre de 1977, Picas va arribar a cantar la cançó al programa "Varietats" de RTVE Catalunya, presentat per Salvador Escamilla (min 17:04). 

La lletra de la cançó, de caire nostàlgic i irònic, era aquesta:

Ningú ja no pensa amb tu
recó del repòs d'un vell
t'alçaves com un vaixell
enmig del carrer d'Amàlia.

Quatre arbres al teu voltant
et feien més senyorial
ben just si rajava mai
la Font de la Mandra.

Les tardes que feia sol
era el centre de reunió
de cinc vells republicans
que anaven arreglar Espanya.

Quatre velles que esperant
que s'ompligués la galleda
feien hores criticant
a aquesta o a aquella.

Un bon dia uns senyors
de la casa de la vila
la van mirar de reüll
dient que era delictiva.

Fa nosa pel pas dels cotxes
o dels camions més grossos
i de nit a matinada
ens la van fer caure a trossos.

Sense preguntar a la gent
que pensaven de la font
llavors això era molt lògic
tot es feia per collons.

Per ordre del Molt Il·lustre
per ordre d'aquest o aquell
el pobre carrer d'Amàlia
es va quedar sense el vaixell.

Ningú ja no pensa amb tu...

Tant sols ens queda el record
d'aquella font que s'alçava
en mig del carrer d'Amàlia
d'aquella Font de la Mandra.


divendres, 9 de febrer del 2024

Manuel Barba i Roca: un carrer i un bicentenari

L’11 de febrer de 1824, ara fa dos-cents anys, va morir Manuel Barba i Roca, advocat, agrònom, polític i benefactor, nascut a Vilafranca el 1752. Té un carrer dedicat gràcies a un acord del ple de l’Ajuntament del 8 de febrer de 1982. Es tracta d’un carrer que fins aleshores era part del carrer de Sant Sadurní i el nom nou es va aplicar al tram de la carretera d’Igualada a la de Barcelona. El 1972, Antoni Massanell, en un dels articles de la sèrie dedicada a l’estudi dels noms de carrers (Tothom 18/11/1972, pàg. 6), ja havia expressat la necessitat de dedicar un carrer a Manuel Barba, "il·lustre vilafranquí", però va haver d’esperar deu anys. Des del novembre de 2006, el tram de carrer que va de la via a la carretera de Barcelona s’anomena “Lavern". En Barba i Roca es queda, finalment, amb 180 m de carrer.

Però aquest no és l’únic espai que s’ha dedicat a aquest personatge: durant la Guerra Civil, aquest nom substituí el del carrer de Sant Jaume, en plena fal·lera laïcitzadora del nomenclàtor, en què s’eliminen tots els noms de carrers de sants. Però dura poc: Barba surt del nomenclàtor el 1939.

Per conèixer millor la figura de Manuel Barba i Roca és essencial consultar el llibre de Ramon Arnabat Manuel Barba i Roca (1752-1824). Entre l'humanisme i la Il·lustració (Ed. Andana, 2006). I sobre la nissaga en conjunt també es pot trobar informació. A més del carrer, el cognom “Barba” apareix en diversos topònims vilafranquins. La plaça de Llorens i Barba està dedicada al filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba, el net del Manuel. Segons el Labriego (30/04/1880), Llorens va néixer en una casa que dona a la plaça i al carrer de la Palma, un més que possible motiu de la denominació. Finalment, molt a prop hi havia l’hort d’en Barba, al costat de Cal Berger Balaguer, un indret que posteriorment seria un garatge i després un edifici annex a la seu de Caixa Penedès, i de ben segur relacionat amb aquests Barba.

Per cert, la placa del carrer diu "Manel" (veg. fotografia), tot i que l'hem vist escrit a totes les publicacions i obres amb el nom "Manuel". 

dissabte, 20 de gener del 2024

Uns quants Antonis als carrers de Vilafranca

Aquesta setmana va ser sant Antoni, un dels noms catalans més populars des de ben antic. Tan popular que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, actualment és el nom masculí que porten més persones: 89.957 (l'11,54 % de la població). Tanmateix, no surt entre els 25 més posats a nadons el 2021, amb la qual cosa deduïm que està en decreixement. En aquest blog hem parlat dels noms de carrers dedicats a altres sants populars, com sant Jordi i sant Pere. Vegem els carrers que porten el nom Antoni.

En primer lloc, dos sants. El carrer de Sant Antoni Maria Claret, al barri de Sant Julià, es desenvolupa els anys quaranta i cinquanta del segle XX resseguint part de l'antic camí de Sant Julià. Desconeixem la data d'aprovació del nom, però la primera vegada que el documentem és en una acta del ple del 1956 (ha de ser no abans de 1950, any de la canonització). I ben a prop, hi ha el carrer de Sant Antoni, documentat en un mapa del 1863, com a data més antiga. El 1936 es rebateja amb el nom de "Pere Alegret", però el 1939 es recupera el seu nom tradicional.

I en segon lloc, hi ha 5 carrers dedicats a diversos Antonis vilafranquins. El passatge d'Antoni Martorell està dedicat el 19 de maig de 1950 a Antoni Martorell Pañellas (Vilafranca 1870-1947), empresari vinícola, promotor cultural i escriptor. El carrer es va obrir el 1950 per comunicar el centre de la vila amb fora muralla, ja que del carrer Sant Pau al dels Ferrers no hi havia cap pas, tan sols un passadís privat. Antoni Martorell fou qui va cedir gratuïtament el terreny per eixamplar i urbanitzar el passatge (Tothom 27/07/1974).

També hi ha la plaça d'Antoni Massanell i Esclassans (Vilafranca 1924 - 1993), dedicada l'11 d'abril de 1994 a aquest poeta i historiador vilafranquí, quatre mesos i mig després de la seva mort. Va publicar diverses monografies de tema vilafranquí i nombrosos estudis a les publicacions Tothom, Gran Penedès, Olerdulae, Miscel·lània Penedesenca, etc., indispensables per conèixer la història vilafranquina de l'edat mitjana ençà.

Un altre Antoni present al nomenclàtor de carrers és l'Antoni Mestres Jané (Vilafranca 1904 - 1960), químic i enòleg, autor de nombrosos estudis i textos de divulgació al voltant de la vinya i el vi. Com a activista cultural, va ser el primer director de la Secció de Ballet Popular del Casal, col·laborà amb Pere Mas i Perera en els primers temps de la Gaseta de Vilafranca i a Dyonisos i va ser director del Museu del Vi. El carrer es va obrir cap als anys seixanta i està situat en una zona on Antoni Jané, el seu avi, havia tingut diversos magatzems.

També hi ha el passatge d'Antoni  Sabaté Mill, al barri del Centre, obert el mes de maig del 2006 per connectar la plaça de Lluís Via i el carrer dels Ferrers. El nom s'aprova el 2003, abans que s'obri, i un mes després de la mort d'aquest escriptor, poeta i cronista de la vila (Mediona 1915 - Vilafranca 2002).

I finalment, el carrer d'Antonio Acedo de Sopetrán, situat al barri de l'Espirall, dedicat el 1994 a Antonio Acedo de Sopetrán (Valdemorales, Cáceres 1926 - Vilafranca 1989), sindicalista (com diu la placa del carrer), activista veïnal i el primer president de l'Associació de Veïns de l'Espirall, fundada el 1974.

diumenge, 7 de gener del 2024

Toponímia blanca

El 2022 vam iniciar una sèrie d’articles que podíem anomenar de toponímia en colors. En aquella ocasió, presentàvem els noms de lloc de Vilafranca relacionats amb el color “roig” (sí, roig i no vermell, un nom aquest ben poc productiu en toponímia). Continuem la sèrie amb un altre color: el blanc.  

Vilafranca nevada (ACAP, Fons l'Abans)

Comencem pels carrers, que contenen aquest color. El carrer i la plaça de l’Abat Blanch (hauria de ser “Blanc”) estan dedicats a Josep Blanch i Graells (Vilafranca 1775 – 1851), abat de Montserrat entre 1824 i 1828 i entre 1832 i 1851. Va ser el responsable de la restauració del monestir i del santuari, després de l'exclaustració del 1835. La plaça es va batejar el 1975, en el bicentenari del seu naixement, i el carrer, el 2003 (aquest desembre ha fet vint anys).

Un altre carrer pertinent en aquest apunt és el carrer de Montblanc, un nom que fa referència a la capital de la Conca de Barberà, originada a recer del promontori que la domina i que a causa de la seva escassa vegetació era dit “montis albis”. El carrer té aquest nom des del 17 de febrer de 1944, gràcies a un extens i minuciós informe de la Comissió de Cultura, de la qual formava part Pere Regull, en què s'argumentava la relació de Vilafranca i Montblanc, a través del llinatge dels Vilafranca (especialment, Pere Berenguer de Vilafranca, fundador de Montblanc el 1155).

Fem entrar pels pels en aquesta llista el carrer de Puigdàlber. L’origen del nom d’aquest carrer és el petit municipi penedesenc situat en aquella banda de la vila, que a la vegada ve del "puig de l’àlber", un arbre que es caracteritza pel color blanc del dors de les fulles. No cal dir que el mot alb, que vol dir blanc, està força en desús, però no en canvi altres derivats ben corrents: albí, albada, àlber, alba.

La vil·la Blanca era una casa tocant al baluard de la fassina del Just. Tenia un jardí i un hort i la van enderrocar per construir el 1997 la rotonda d'intersecció de l'avinguda de Cal Diable i la carretera de Sant Martí. Els últims temps l’habitava una família de cognom Solano. [Sobre aquesta "villa" i d'altres en parlarem en una propera publicació.]

La creu Blanca és un nom documentat una sola vegada: “partida de las Clotas en lo lloch dit la creu de Calandraix, vuy la Creu Blanca” (Capbreu 1779). Aquesta creu és l’actualment coneguda per la Creueta. Era blanca?

Finalment, havia existit l’hospital de Blanca de Cervelló a la pobla de Llobet, un barri antiquíssim en una part de l’actual carrer de Sant Pere. Segons Masachs (2008:106), es va fundar el 1339 amb l'autorització del rei Pere III. Estava administrat per aquesta noble, i es va derruir el segle XV (Bosch, 2008:136).

dimecres, 27 de desembre del 2023

Noms curiosos de carrers (9)

Novè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són de Tivissa, Ordal, Barberà de la Conca, els Casots, Ordal i Verdú. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.



dijous, 14 de desembre del 2023

Els Cinc Ponts, al descobert

[Article publicat a El 3 de Vuit, 12/01/2024]

Aquests dies hem tingut la feliç sorpresa de veure que s’ha netejat tota la zona al voltant dels Cinc Ponts, a la carretera de Barcelona. Una neteja a fons, d’arbrat, arbustos i qui sap què més, ha deixat al descobert l'imponent pont de quatre ulls sota la carretera. El cinquè ull no es veu, i probablement era on ara hi ha una canalització. Deixem la descripció tècnica de l’obra per als entesos, però ens sembla una magnífica obra, en bon molt estat de conservació, tot i els milions de vehicles que hi han passat per sobre i la seva antiguitat, ja que deduïm que deu ser de finals del segle XVIII, de quan es va construir la carretera de Barcelona nova. Servia (i serveix encara) per superar el tram del torrent de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou, que posteriorment s'anomena de Santa Maria, abans d’ajuntar-se amb el torrent de l’Adoberia. Segurament, una riera amb més alegria que actualment. 

Els Cinc Ponts en un mapa del 1902

El fet és que l’obra és prou significativa com per haver servit de referent geogràfic. Aprofitem l’oportunitat per repassar tot seguit els elements vilafranquins que porten per nom Cinc Ponts. El primer, òbviament, el pont mateix, de cinc ulls, tot i que ja hem dit que actualment només se’n veuen quatre. Surten dibuixats en un mapa parcel·lari del 1902.

En segon lloc, la partida de terra dels Cinc Ponts. La documentem des del 1851 (Rodalia 1851: "...va salir a la carretera nacional [...] a los cinco puentes...".), però l’amic Vicenç Carbonell la troba en un escrit del 1799, data que encaixa amb l’època de construcció de la carretera de Barcelona (21/2/1799: “Sinch Pons de la carretera nova de Barcelona” (Arxiu de Cal Suriol d'Olivella)). I com passa sovint, si hi ha una casa, aquesta comparteix el nom de l'indret: la casa dels Cinc Ponts surt al padró de 1930, situada al límit de la línia de terme i actualment desapareguda sota el polígon Sant Pere Molanta. Així es veu en fotografies aèries del 1956 i posteriors. De vegades (padrons de 1921 i 1925), aquest nom també s'aplica, incorrectament, a Cal Rossell, situada més ençà de la vila al peu de la carretera.

La riera que passa per sota el pont també ha rebut el nom de Cinc Ponts i alterna amb el de riera de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou (aquest hostal estava situat uns metres més al nord, on ara hi ha un restaurant). "zanja de los cinco puentes", es documenta del 1888 (Cervera, 2009:114). I la font dels Cinc Ponts és el nom amb què també s’anomena la deu de l’Hostal Nou, que abastia d'aigua la vila durant el segle XX: “Vilafranca está abastecida por las aguas de «La Bleda», dels «Pujols» dels «Cinc Ponts»...” (Panadés 29/07/1950).

Finalment, més modernament aquest nom ha servit per anomenar una estació de servei i un club de tenis. La primera es va inaugurar amb tota pompa el 6 de juny de 1965. Fins i tot s'hi va estrenar la sardana "Els cinc ponts", de Jaume Ventura Tort

I el Club de Tenis Cinc Ponts, a l’altra banda de la carretera, es va inaugurar l’agost de 1973, un any en què, casualment (o no), també s’estava creant el Club Tenis Vilafranca, a Pacs. Durant la festa major ja s’hi va fer el primer torneig. Hi havia 5 pistes de terra i 2 de ciment. El 1984 s’iniciava una operació de compra per part del Casino Unió Comercial (El 3 de Vuit 7/12/1984), i van reobrir al públic el gener de 1986 (La Fura 10/01/1986).