divendres, 23 de febrer de 2018

Commemorant Pompeu Fabra als carrers

Pompeu Fabra, 1933
Autor: Carles Varela i Burch
Enguany es commemora els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva Gramàtica catalana. Fabra va néixer exactament el 21 de febrer de 1868 i se'l recorda com "el seny ordenador de la llengua", la persona que amb les seves tres obres cabdals (les Normes ortogràfiques, la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua catalana) va aconseguir normativitzar el català i fer-lo apte per tots els usos de la llengua.

Per la seva importància a la cultura catalana, la Generalitat de Catalunya ha impulsat l'Any Fabra, una iniciativa que aixoplugarà durant tot l'any un munt d'activitats destinades a difondre la seva figura i la seva obra.

Una d'aquestes activitats és el Mapa Fabra: es tracta de recollir en un mapa tots els llocs que porten el seu nom per visualitzar el reconeixement que té en el país. Aquests llocs poden ser carrers, places, etc., però també institucions com escoles, universitats, centres cívics... Pel que fa a la toponímia, Fabra és present com a mínim a 248 poblacions de Catalunya (en algunes, més de 13, el mestre té dedicada més d'una via), i és el tercer personatge més present als carrers de Catalunya (per darrere de Pau Casals i Jacint Verdaguer), i el número 26 absolut (dades del 2015). Aquest mapa és una obra col·laborativa, de manera que qualsevol persona pot completar-lo, emplenant un senzill formulari i adjuntant-hi una fotografia de la placa del carrer o plaça.

Als carrers de Vilafranca Fabra hi és absent, un oblit que tal vegada es podria solucionar aprofitant l'efemèride. De fet, és sorprenent que a tot l'Alt Penedès només hi hagi tres municipis (dels 27) que tinguin una via dedicada al mestre: Olesa de Bonesvalls, Sant Llorenç d'Hortons i Sant Sadurní d'Anoia.

dilluns, 1 de gener de 2018

Sé on és i no sé què és...

És ben conegut i està ben explicat que els noms de lloc, pel seu caràcter fòssil, són una mina per a conèixer l’evolució de la llengua i tot el seu cabal lèxic. La toponímia històrica, de creació natural, ens parla del relleu, la flora, la fauna, els conreus, les persones, els oficis, la religió, el comerç, la guerra, les creences... Passa que hi ha molts topònims formats amb paraules que en la parla del carrer ja han caigut en desús, per bé que en seu el moment devien ser habituals (com ho devia ser la cosa a què es referien), o que tenen un significat diferent.

Vegem algunes d’aquestes paraules (i només algunes!) que perviuen a Vilafranca com a noms de lloc.
El carril, el pont del Carril i uns quants rolls (Fons ACAP)

  • Riera de l’Adoberia: una adoberia és un establiment on s’adoben les pells. Per a aquesta activitat es necessita aigua, i per això era a costat de la riera n’hi havia una, com també n’hi havia prop de la Font.
  • Pont del Carril: antigament del tren se'n solia dir el carril, vehicle que va damunt de barres de ferro fixades a terra, és a dir, els carrils (DCVB). Ho testimonia Mercader-Miret (2003b: 64): "...va ser en tren, amb el carril, que així encara jo l'havia sentit anomenar pels meus avis".
  • Torrent de les Comes: una coma és una depressió més o menys pregona i planera en terreny de muntanya. Avui es fa servir arreu el mot «vall», però, antigament, en la toponímia penedesenca tot era ple de comes. Actualment, al Penedès es prefereix «fondo», mot que apareix al diccionari oficial amb el significat «Vall estreta i de parets espadades» i que no és exactament el que li donem. Al Pirineu una coma és un prat a gran alçada.
  • Carrer dels Escudellers: segons el diccionari, un escudeller és una persona que fa escudelles (és a dir, vas de terrissa, de pisa, etc. de forma de forma de casquet esfèric, on se serveix especialment la sopa, l’escudella, el brou), plats i terrissa en general (DIEC). 
  • Barri de l’Espirall: un espirall és un respirador i també un orifici per on s'escola l'aigua o a través del qual es fa un control del seu curs. Al llarg de la canalització des de la 
    La torre de l'Espirall (Tothom)
    mina de Calandraix hi havia diversos orificis (espiralls), que devien passar a designar tota l'obra que els acollia. La torre del repartidor general, també amb un espirall, es va apropiar del nom i l’ha perpetuat.
  • Partida dels Grecs: un grec era el nom d'una varietat de raïm, vi i cep, molt documentats en època medieval, probablement importats gràcies a l'expansió catalana a l'Orient, com la malvasia. Per tant, devia ser una zona plantada amb grecs.
  • Partida del Joc del Mall: un mall és un martell gros, però també també es documenta que és la maça amb què antigament es picaven unes botxes (una barreja de petanca i golf?). És segur que per la zona de Santa Clara es jugava a aquest joc, com atesta un capbreu del 1703: «devant Santa Clara y entre al principi de ahont comensan los jugadors ha picar las bolas quan jugan al Mall». 
  • Carrer de la Parellada: l’origen del nom ve de l’extensió de terreny que un parell de bous podia llaurar en un sol dia.
    Imatge del croquet, un esport germà del joc del mall? (Wikipedia)
  • Partida de la Sort: una sort és una peça de terra, una porció de terreny més o menys petita, que no forma masia (DCVB).
  • Rasa dels Vinots: el vinot és l'aigua bruta que surt de l'alambí després de destil·lar l'alcohol de la brisa. Sembla que el vinot s’escorria de les destil·laries situades fora del portal de la Font, anava pendent avall i formava la rasa dels Vinots, que desguassava a la riera de Llitrà. 
  • Camp dels Rolls: un roll és un tronc d’un arbre del qual es poden treure bigues i posts (DIEC). Arran de la via del tren, entre l'estació, el carrer del Bisbe Panyelles i el carrer de Santa Digna, hi havia un solar on hi apilava rolls una serradora instal·lada a la cantonada oposada.
  • Carrer de la Sínia del Manescal: una sínia és una màquina per elevar aigua d’un pou. Per extensió, el nom s’aplica sovint a la finca on està edificada i sol ser sinònim d’horta. I un manescal és un facultatiu que té per professió curar les malalties de les bèsties (DCVB), és a dir, veterinari.
  • Sínia del Nunci: el nunci era el funcionari municipal encarregat de fer els pregons (DCVB), o sigui, pregoner. Gaietà Vidal (1884) ens en parla: "...reunits aquells en la sala gran de la Casa de la Vila, prèvia una crida feta aquell mateix matí per boca del Nunci...", que en aquells temps era Salvador Pareta.
  • Carrer de la Muralla dels Vallets: Devia haver-hi uns valls (unes rases) de poca entitat del castell i devia seguir el traçat de l'actual carrer del mateix nom.
També hi ha molts altres noms desconeguts en la parla d’avui dia dels quals, a diferència dels anteriors, no n’hem tret l’entrellat. Només podem fer hipòtesis del seu significat (tasca sovint molt divertida, però només per a amants del risc): carrer del Papiol, el Catxo, la Bagaseta, carrer de Moret, partida de l’Oca Plomada, etc. De vegades, davant un nom poc o gens transparent, el parlant s’ho fa venir venir i l’altera fins que coincideix amb una paraula coneguda. És el que en diuen falses etimologies. Un dia en parlarem.

----
DIEC. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
DCVB. Diccionari català-valencià-balear.
Mercader-Miret, Jaume (2003b). Fets i circumstàncies.IEP.
Vidal i Valenciano, Gaietà (1884). “Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès” dins del programa de la Festa Major de 1981. 

dimecres, 6 de desembre de 2017

Les places de la Constitució

Acabada la jornada de l’1 d’octubre passat, s’esdevingueren a diversos punts de Catalunya tota una sèrie d’accions espontànies relacionades amb la toponímia urbana. Ho explicàvem en apunt d'aquest blog: Aiguaviva, Tortosa, Sant Julià de Ramis, Balsareny... Dèiem que a Vilafranca es va tapar, de manera artesanal, la placa de la plaça de la Constitució amb el nom de “la República”. Casualment, el fet recorda, en sentit contrari, l’episodi protagonitzat pel general Romagosa i el seu seguici de carlins, que arrencaren la placa un una de les seves incursions a la vila. Així ho explica Esclasans (1902), que ho devia treure dels Apuntes: "Una volta dins, [el general Romagosa i seguidors] derribaren la làpida de la Constitució que hi havia col·locada a la plaça d'aquest nom".


Deixant de banda la conveniència o no de la proposta del canvi, el fet ens recorda que aquesta plaça és de llarg l’espai urbà que més noms ha tingut al llarg de la història Fixeu-vos (entre parèntesis, el període de temps o data concreta en què es documenta. Font: Massanell, 1985b:50):

  • plaça del Blat (1320-1608) o del Forment (1443), pel fet de vendre-s’hi aquest cereal
  • la Plaça (s. XIV-s. XVI, però també el segle XX: "El Pepitu Esteve fou l'home de la Plaça, com qui diu de la City, el nucli i centre umbilical de la nostra vila. La Plaça, així dita per excel·lència, amb les seves columnates de fòrum romà...", Trens, 1990:159)
  • plaça Pública (1500)
  • plaça del Comú (1504) o Comuna (1526-1542)
  • plaça Major (1504-1834)
  • plaça Gran (1825-1831)
  • plaça del Rei (1834)
  • plaça de Juan Álvarez de Sisternes (1939-1980), propietari, advocat i alcalde.

Tenim documentat un intent de donar una nova denominació a la plaça el 1923: el Centre Nacionalista del Penadès (amb firmes de veïns) va sol·licitar el canvi de nom de la plaça pel de pl. de Catalunya (Ple 15/08/1923). Es va deixar sobre la taula i l'arribada al poder de Primo de Rivera el 13 de setembre degué enterrar la proposta del tot.

També, no fa gaires anys, l’Ajuntament va tenir sobre la taula una proposta del grup municipal de la CUP de canviar el nom, però es va anar descartant amb l’argument que es tracta d’un nom històric adoptat l'any 1820 per recordar la Constitució de 1812, la primera constitució política espanyola, aprovada per les Corts de Cadis. Segons Arnabat (1997:46), aquell any fou obligatori de denominar amb aquest nom la plaça major de tots els pobles i a Vilafranca la placa es va instal·lar el 23 d’abril de 1820, al principi del Trienni Liberal.

El cas és que per les circumstàncies polítiques actuals, és un nom en recessió. Segons un estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el 2015 a Catalunya hi havia 101 poblacions que tenien un carrer o plaça amb aquest nom, cosa que el situava en la posició 132 dels noms més posats. És possible que aquesta xifra es redueixi per processos de substitució: s'ha culminat a Celrà; s'ha intentat a Llardecans, les Borges Blanques i Lleida; s'ha plantejat a Girona... Una altra dada significativa és l'acció de l'Ajuntament de Barcelona del 2013: retirada de la placa que encara hi havia a la façana de quan la plaça es deia així.

--------------------
Bibliografia:
  • Massanell Esclassans, Antoni (1985b).  Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané.
  • Trens, Manuel (1990). Vilafranca, senyora vila i altres proses. Vilatana.
  • Arnabat Mata, Ramon (1997). Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès (1820-1823). Ajuntament d’Alguaire.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Una que faltava: la Platz Vilafranca

A l'últim apunt de la sèrie sobre noms recíprocs llançàvem un SOS per aconseguir una fotografia la placa de dues poblacions que tenen una via urbana dedicada a Vilafranca i així poder completar la nostra peculiar col·lecció. N'acabem de rebre una d'elles, la més difícil i exòtica de totes: la Platz Vilafranca de Bühl. Aquí la teniu:
Només falta la de Canyelles.

[Gràcies a l'Agnès i l'Àlex!]

dimarts, 14 de novembre de 2017

Una entrevista a Ràdio Vilafranca

Dilluns, 13 de novembre, vaig participar al programa Penedès Gamma Extra, de Ràdio Vilafranca, que presenta Sílvia Delgado. Concretament, la meva intervenció fou a la secció que condueix Daniel García Peris per difondre els blogs penedesencs i els seus autors, que conformen la Penedesfera, una comunitat de més de 1.300 bloguers. Durant els 20 minuts de la conversa, vam parlar del contingut i la gestió del blog i de la toponímia vilafranquina. Aquí teniu el podcast.


dimecres, 1 de novembre de 2017

Noms de lloc repetits (i 2)

A l'apunt passat, parlàvem de l'existència inevitable de noms de lloc repetits i, malgrat tot, dels esforços de l'administració per forçar la distinció, afegint-hi, com a mal menor, algun especificador. I dèiem que, per nosaltres, aquesta distinció no s'havia de forçar. L’existència d’unes arrels i realitats geogràfiques, històriques, culturals i lingüístiques comunes (o molt semblants) faciliten el naixement d’un mateix nom, el que se’n diupoligènesi. Hi ha altres causes, no tan naturals, que expliquen l’existència de noms repetits: per calc (realitats geogràfiques semblants), per recreació (batejos d’indrets amb noms ja existents) i per transport (topònim > antropònim > topònim) (vegeu l’article “Toponímia transportada: el cas valencià”, de Xavier Terrado). 


Sense sortir de Vilafranca, hi ha dos camins de la Bleda i de Sant Pau, dues masies amb el nom Cal Ferret, dos camins Fondo, dos camins de la Pedrera, dos llocs dits els Quatre Camins... 

I aquests altres noms es repeteixen al Penedès i a tot Catalunya: cal Frare (és nom de més masies), la Serreta (nom de cinc nuclis diferents), les Clotes (com a nom de masies, paratges i urbanitzacions), els Cinc Ponts (paratges i barris), la Barceloneta (barris i pobles), el Poble Nou (barris), Vallmoll (poble), Sant Pau (muntanya), etc. Vegeu-ho en aquest mapa (feu clic al botó a l'esquerra del títol per conèixer els detalls):



diumenge, 29 d’octubre de 2017

Noms de lloc repetits (1)


Ja fa uns mesos va sortir en un diari un article que recollia les queixes de dos especialistes en cartografia (Ayar Rodríguez de Castro i Antonio Vázquez Hoehne) per l’existència (“encara”, deien ells) de noms repetits de municipis, pobles, vèrtexs geodèsics (en realitat, noms de cims), rius, pantans, etc. Això els portava a concloure que, atès que “generan actualmente muchos inconvenientes”, “es necesario un nuevo Foronda”. Es referien a Manuel de Foronda y Aguilera, un treball del qual va servir de base perquè un decret del Govern espanyol del 1916 (ara fa 101 anys) canviés el nom de 566 municipis d’Espanya que tenien el nom repetit (vegeu l’apunt en què tractàvem la incidència del decret al Penedès). Pel que es veu, consideren “preocupant” que hi hagi 57 cims que es diguin “Atalaya” (suposo que inclouen algunes “Talaia” catalanes),  o que hi hagi dos pantans “del Infierno”, o tres pobles dits “Renedo”, o dos municipis dits “Mieres”...

Puc arribar a entendre que en el cas de municipis i vies urbanes es busqui la univocitat, per facilitar la gestió administrativa. En els noms de municipis, ha estat habitual que en un dels dos noms repetits s’hi hagi afegit un apel·latiu comarcal (el recurs preferit ja el 1916. Per exemple, de “Santa Fe” es va passar a “Santa Fe del Penedès”). O també que en un dels dos noms repetits s’hi hagi adjuntat algun altre tipus d’especificatiu: Móra d’Ebre vs. Móra la Nova (adjectiu), l’Ametlla del Vallès vs. l’Ametlla de Mar (geogràfic), Torrelles de Foix vs. Torrelles de Llobregat (riu), etc.

Però fora de l’ús administratiu i de la toponímia major, la coincidència de nom de dos indrets és aboi sempre per una causa absolutament natural i trobo que això no s’ha d’alterar. Si la gent anomena un lloc amb un nom idèntic al d’un altre indret, quilòmetres (o molts quilòmetres) enllà, és que en ambdós casos descriuen un mateix fet, una mateixa situació, etc. I si ha calgut diferenciar, la llengua disposa de recursos naturals per fer-ho, com en aquests exemples de Vilafranca: amb diminutius (l’Argamassa / l’Argamasseta), amb adjectius (cal Parent / cal Xic Parent; el pont Vell / el pont Nou), amb renoms o cognoms (cal Pau Surià / cal Pau Cinto / cal Pau Milà / cal Pau Ventosa), amb el genèric (plaça de l'Oli / correló de l'Oli)...

Al proper apunt presentarem noms de lloc vilafranquins que es repeteixen per tot Catalunya.

[Dels noms repetits, els estudiosos al·ludits al principi d’aquest apunt en diuen isotopònims, terme del qual no he trobat cap referència en català i molt poques en castellà.]