dijous, 28 de maig del 2015

Avui, aniversari del bateig de 3 carrers












A l'apèndix 2 de llibre hi ha una llista dels principals acords de l'Ajuntament sobre batejos de carrers, des del 1851, el primer que tenim documentat (amb 28 noms oficialitzats), fins al 2011 (11 noms nous). De la llista es van excloure els acords en què es batejaven només un o dos noms (en aquests casos, al corpus principal del llibre es podia consultar la data exacta de l'acord). A partir de tres noms, sí que els especificàvem en aquest apèndix.

Malgrat tot, ens adonem que ens en vam deixar un: en sessió del dia 28 de maig de 1930, avui fa 85 anys, es va acordar de donar nom a tres carrers:
  • carrer d'Ignasi Iglesias, que substituïa el nom d'"Àngel Guimerà"
  • carrer de la Germanorque substituïa el nom de "Verdaguer" entre l'avinguda de Tarragona i la via del tren. Del 1939 al 1980 es va rebatejar amb el nom "Alcázar de Toledo".
  • placeta del Vall del Castell, l'espai just davant de l'actual Casal de la Festa Major. Aquesta placeta, actualment, forma part de tota la plaça del mateix nom.


diumenge, 17 de maig del 2015

Pobre Rodríguez!

Aquesta fotografia sortia divendres (15/05/2015) a la secció "La foto del lector" de La Vanguardia. L'autor, que no especifica la població de la troballa però que pensem que és Barcelona, es pregunta amb ironia a qui devia estar dedicat el carrer. Tot un enigma, tenint en compte que no es dóna cap altra dada del personatge i que "Rodríguez" és el cinquè cognom més comú a Catalunya.

Ramon Arnabat i Joan Solé Bordes, als seus respectius pròlegs al llibre El metge Fèlix Janer Bertran i la Catalunya del segle XIX (de Jaume Baltà i Moner), atesten que la majoria de la gent desconeix qui hi ha darrere dels noms de personatge dels carrers, però s'ha d'admetre que les plaques o el mateix acord de l'Ajuntament, com veiem a l'exemple il·lustratiu que ens ocupa, no hi ajuden gaire.

A Vilafranca hi ha diversos exemples de noms poc diàfans, alguns d'històrics: el segle XIX hi havia els carrers de Folquet, de Fontanals, de Font-rodona, de Miret i de Rollan, tots ells noms de propietaris (o de polític, el segon). De la mateixa època daten dos carrers actuals sobre els quals hi ha hagut molta confusió en relació a l'autèntic homenatjat: el carrer de Vidal (dedicat a Antoni Vidal i Verdaguer, confós sovint amb els seus fills) i el de Valls (confós amb la capital de l'Alt Camp). En d'altres no hi ha hagut històricament tanta confusió, però no perquè la denominació faciliti la identificació: carrers de Verdaguer, Cortina, Magarola, Sarriera... I d'altres no sabem si mai acabarem d'esbrinar a qui en concret està dedicat: Abat Copons, Ferran, Galzeran, potser Pines (?)... En tots aquests casos i d'altres de semblants, si la placa de carrer (o l'acord de l'Ajuntament) fos més explícita se'ns esvairia el dilema sobre l'origen del "carrer de Rodríguez" barceloní o del carrer de Moret vilafranquí (si és que realment és el cognom d'algú, com s'ha dit (Martí, 2015)).

Aquestes males pràctiques s'han anat solucionant de manera molt poc sistemàtica. En alguns casos s'ha afegit l'ofici o el càrrec, per exemple "carrer del Mestre Josep Recasens" i tots els "doctors", "bisbes" i "generals". Tot i així, també hi pot haver possibilitat de confusió, com en el carrer de la "Vídua Almirall": aquest carrer s'ha atribuït equivocadament a Maria Torres Olivé, però en realitat està dedicat a Francesca Carbó Huguet, tia de Miquel Torres Carbó (per què no van escollir el seu nom real per homenatjar-la?). Com més va avançar el segle XX, el criteri d'afegir el nom de pila o el segon cognom, o ambdues coses, es va anar imposant. Però hi ha poblacions que fins i tot s'ha acordat encertadament que a la placa s'hi afegeixi algunes dades bàsiques del personatge (anys de naixement i mort, i ofici, càrrec o atribut pel qual se'l recorda).

Sigui com sigui, convé evitar arribar a l'extrem de retolar un carrer com el de la fotografia. Qui era aquest pobre "Rodríguez"? Aquí en teniu la resposta.

dilluns, 4 de maig del 2015

Una esmena a mitges

A la solapa del llibre, hi ha una llista de treballs sobre toponímia del Penedès. El primer és el de Sant Pere de Riudebitlles. La data d'edició que s'indica és el 1956, reproduint el mateix que sortia als llibres precedents de la col·lecció (Olivella i Vilanova).  Però un company del Grup d'Estudis Toponímics ens fa notar que en realitat el recull de noms de Sant Pere de Riudebitlles es va publicar el 1936, vint anys enrere. L'error només ho és a mitges.

El recull de noms de Sant Pere es va publicar dues vegades: la primera fou el 1936, al Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia, i la segona, el 1956, reeditat per la Societat Catalana de Geografia. L'autor va ser Cristòfor Cardús (Barcelona, 1906 - Sant Pere de Riudebitlles, 2000), membre de la Societat, que tot i néixer, residir i treballar a Barcelona els seus orígens eren al poble, on a més hi feia moltes estades. Aquest treball té el mèrit de ser el primer recull sistemàtic de noms de lloc de Catalunya i havia de ser el primer d'una sèrie de treballs encarregats per l'Institut d'Estudis Catalans per poder elaborar el Mapa de Catalunya a escala 1:100 000 que ja havia començat la Mancomunitat, amb els noms de lloc correctes. L'adveniment de la Guerra va frustrar l'empresa, i el recull de la Riba, el següent, ja acabat, no es va publicar fins al 1953. El treball de Sant Pere anava encapçalat per unes normes redactades per Joan Coromines i Enric Ribas, que pretenien servir de guia per a la recollida de topònims a totes les poblacions de Catalunya.

Per tant, la data del 1956 no és equivocada, però certament és just destacar la de la primera edició, el 1936. I és també un goig que sigui un poble de la nostra comarca el que tingui l'honor de tenir dedicat el primer recull modern de noms de lloc, amb el mateix Joan Coromines al darrere.

Font: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 2000, vol. XV, núm. 50.