Aquella altra microtoponímia

La setmana passada es va conèixer la decisió del Consell de Ministres de batejar l’Aeroport Barcelona-El Prat amb el nom Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat. A Vilafranca no hi ha aeroport, però sí que tenim un carrer dedicat a l'expresident, com també molts altres llocs amb nom de persona. Hi vam dedicar tres apunts en aquest blog, però això m’ha fet pensar en tota una llista d’antrotopònims que a l’hora de publicar Els noms de lloc del terme de Vilafranca vaig ometre. Es tracta, com l’aeroport, d’equipaments, però en aquest cas educatius, cívics i culturals, alguns de públics i d’altres de privats. Pràcticament totes les persones «homenatjades» (que per a això se’ls dedica un espai) són vilafranquines d’origen o d’adopció, 17 homes i 5 dones, algunes amb transcendència pública més enllà la vila. En un proper apunt farem la relació dels llocs similars, però que no s’anomenen amb noms de persona. Aprofito per demanar que si coneixeu algun espai o equipament amb algun nom de persona que no surti en aquesta llista m’ho feu saber. Som-hi!


Centres educatius:

• Llar d’infants Lola Anglada, en referència a Dolors Anglada i Sarriera (Barcelona, 29 d'octubre de 1892 – Tiana, 12 de setembre de 1984), escriptora i il·lustradora.
• Escola Cristòfor Mestre, en referència a Cristòfor Mestre i Artigas (Sant Pere de Ribes, 1879 — Vilafranca,1969), enginyer agrònom i director de l’estació enològica del carrer Amàlia.
• Escola Estalella Graells (de vegades també Dr. Estalella Graells), dedicada a Josep Estalella Graells (Vilafranca, 1879 - Barcelona, 1938), físic i químic, professor de diverses escoles i instituts.
• Escola Dolors Piera, dedicada a Dolors Piera i Llobera (Puigverd d'Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002), mestra i política. També té un carrer dedicat.
• Escola Josep Baltà Elias (de vegades J. Baltà Elias, Baltà Elias o, simplement, Baltà), corresponent a Josep Baltà i Elies (Vilafranca, 3 d'agost de 1893 - Barcelona, 1 de gener de 1973), físic.
• Escola Mas i Perera, en referència a Pere Mas i Perera (Vilafranca 1901 - Buenos Aires 1977), escriptor. També té un carrer dedicat, al costat de l’escola i a continuació del carrer de Claudi Mas i Jornet, el seu pare.
• Escola Pau Boada, dedicada a Pau Boada i Mercader (Vilafranca 1910 – 1975), artista de producció molt variada. També dona nom a una sala de la casa de la Vila on hi ha un mural seu i a una plaça.
• Institut Eugeni d’Ors, en referència a Eugeni d'Ors i Rovira (Barcelona, 28 de setembre de 1881 - Vilanova i la Geltrú, 25 de setembre de 1954), escriptor i filòsof. També té un carrer dedicat.
• Institut Milà i Fontanals, corresponent a Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca, 4 de maig de 1818 - 16 de juliol de 1884), filòleg. També té una plaça i un monument dedicats.
• Escola de Música Municipal M. Dolors Calvet, dedicada a Maria Dolors Calvet i Prats (Vilafranca, 19 d'abril del 1907 - Madrid, 6 d'agost del 1988), pianista, compositora, poetessa i pedagoga.

Centres assistencials:

• Residència Inglada Via, en referència a Joaquim i Alberta Inglada Via.
• Residència Assistida Ricard Fortuny, dedicada a Ricard Fortuny (1880-1955), metge i promotor cultural.
• Centre Residencial d’Acció Educativa Toni Inglès (sense dades)

Centres culturals

• Sala Mossèn Vinyeta, als baixos de l’edifici parroquial, en referència a Joan Vinyeta Romeu (1912-1985), capellà de les parròquies de Vilafranca
• Sala Pau Boada, situada a la casa de la vila, en referència a Pau Boada i Mercader (Vilafranca 1910 – 1975), artista polifacètic. També dona nom a una escola i a una plaça.
• Sala Jaume Palau, al local de l’Associació de Veïns de Sant Julià, en referència a Jaume Palau Amell (Moja 1927 – Vilafranca 2012), activista veïnal i cultural.
• Auditori Montserrat Junyent, a l’Ateneu Municipal, en referència Montserrat Junyent Parera, sindicalista. També porta el seu nom una fundació.
• Sala Ramon Cuyàs, a l’edifici principal del Casal Societat La Principal, dedicada a Ramon Cuyàs Parera, primer president de l’entitat (1904-1906) (avui creiem que reanomenada «Sala Zazie»).
• Fòrum Berger Balaguer, a la casa del mateix nom, en referència al seu propietari, Josep M. Berger Balaguer (o als seus pares?).
• Biblioteca Torras i Bages, dedicada al bisbe Josep Torras i Bages (les Cabanyes, 12 de setembre de 1846 - Vic,7 de febrer de 1916)

Centres esportius:

• Pavelló Joan Marquès, a un dels edificis del Casal Societat La Principal, en referència a l’impulsor de la pràctica del bàsquet dins de l’entitat.

Finalment, esmentem també algunes institucions amb nom de persona. És molt subtil la frontera entre si els noms següents són noms només d’organitzacions o també de la la seva seu (que si és estable, visible i coneguda pot ser considerada un topònim):

• Centre de Formació Ocupacional Francesc Layret, polític i advocat.
• Institut d'Aprenentatge Productiu Rodolf Llorens i Jordana, filòsof.
• Fundació Amàlia Soler, en referència a Amàlia Soler Tort, benefactora.

Bon Nadal!

Endevina el nom de lloc

Aquest de mes de novembre posem en marxa un acció participativa sobre els noms de lloc de Vilafranca a les xarxes socials. Amb l'etiqueta #endevinaelnomdelloc penjarem cada setmana al nostre compte de Twitter i pàgina de Facebook una endevinalla que amaga un nom (i la solució, la setmana següent). Els nostres seguidors poden participar-hi responent la piulada o l'apunt amb un comentari. És un experiment per ajudar a difondre i prendre consciència de manera lúdica del patrimoni toponímic de la vila. I una manera de reforçar el vincle amb els seguidors i de fomentar la participació

Les dues primeres endevinalles han fet així:

1) Nom d’una font històrica d’un barri nou de #Vilafranca on no tens ganes de fer-hi res (6 lletres).

2) Nom de diversos indrets del terme de #Vilafranca, amb nom de persona santificada i alta, altiiiíssima (2 mots, 4 + 3 lletres).

Els sabeu?

Uns carrers ben explicats (i II)

Amb tota seguretat, l’autor que més ha estudiat i més dades ha donat sobre els nostres carrers és Antoni Massanell Esclassans. Des de la seva privilegiada posició d’arxiver de la Comunitat de Preveres, ha tingut accés a documents molt antics que ell ha pentinat a consciència i li han permès fer diversos estudis històrics. Tota la informació sobre carrers (origen del nom i altra) l’ha publicada en dues iniciatives extraordinàries. La primera és la sèrie d’articles amb la capçalera «Dels carrers de Vilafranca» al setmanari Tothom. El primer apunt va sortir el 3 de juny de 1972 i l’últim el 27 de juliol de 1974. Cada article versa sobre un o més carrers, dels quals dona molta informació fins aleshores desconeguda.

La segona aportació va ser la bonica Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla. Hi explica en detall els noms dels carrers del nucli antic i al final inclou un apèndix amb una llista llarguíssima de noms que no ha sabut identificar amb cap dels actuals, probablement perquè eren noms efímers, com ho demostra els escassos registres documentals (en aquest blog ja hem parlat alguna vegada que els llocs reben noms de vegades només coneguts per un grup reduït de persones, com una família, que no traspassen a l’àmbit públic). El llibre conté unes boniques il·lustracions de Josep Ruiz.

 

Després de Massanell, Jaume Bricullé Grases va fer un treball des de l’Ajuntament, inèdit, molt esquemàtic, que recull tots els noms de carrers i inclou els més nous, dels quals aporta la data d’aprovació (i, de força d’ells, transcriu l’acord de ple o de Junta de Govern). Un any després, va publicar un reportatge a El 3 de Vuit, en què resumeix els principals canvis de noms que s’han produït al llarg de la història i repassa també succintament tots els noms que han tingut els carrers, especificant l’any que es documenta cadascun.

Finalment, pocs mesos abans de l’aparició del nostre llibre, Josep Soler Martí publica per sorpresa el llibre Els carrers de Vilafranca del Penedès, un llibre molt ben editat per Andana que només recull els carrers actuals, sense referències de noms pretèrits. Hi ha imatges i informació interessants sobre personatges locals, però també sobreinformació enciclopèdica de personatges, llocs i conceptes coneguts.

Hi ha altres autors que també han ofert dades sobre el nomenclàtor de carrers de la vila, tot i que sense voluntat d’aplegar-los tots. Per exemple, Josep Bosch domina la Vilafranca medieval, inclosa la seva configuració urbanística, i Manuel Benach, al llibre Els vilafranquins del segle XX, col·labora en la causa amb un apartat molt interessant i necessari sobre els noms populars de la vila, i un altre amb un resum de la història de la nomenclatura de carrers.

Bibliografia:

• Massanell Esclassans, Antoni. “Dels carrers de Vilafranca”. Tothom, del núm. 173 (3/06/1972) al núm. 285 (27/07/1974)
• Massanell Esclassans, Antoni. Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, 1985
• Bricullé Grases, Jaume. "Els noms dels carrers de Vilafranca del Penedès. Història i nomenclatures." Ajuntament de Vilafranca, 2003 [inèdit]
• Bricullé Grases, Jaume. “El nom sí que fa la cosa. Els canvis de nom dels carrers”. El 3 de Vuit, 23/04/2004.
• Martí Soler, Josep. Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana, 2014
• Josep Bosch. Blog <http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/>
• Benach, Manuel. Els vilafranquins del segle XX.

Uns noms de carrers ben explicats (I)

Abans que publiquéssim el nostre llibre sobre els noms de lloc del terme de Vilafranca, ningú havia tingut la vocació d’aplegar tots els noms del terme, però, en canvi, sí que hi havia hagut iniciatives per recollir i estudiar els noms de carrers de forma més o menys completa. Aquests estudis són desiguals quant a l’exhaustivitat, la metodologia, la profunditat..., però tots han fornit de dades el nostre treball que, al nostre entendre, és el que té un esperit de completesa major sense caure en la sobreinformació. En aquest apunt i el següent, farem un repàs d’aquests treballs, que vol ser també un homenatge als pioners.

El primer a parlar dels noms dels carrers de Vilafranca en conjunt i en detall fou Pere Regull Pagès. Va ser el creador i conservador de l’arxiu bibliogràfic del Museu de Vilafranca que va portar el seu nom durant molts anys (fins a la seva integració al Centre de Documentació VINSEUM), cosa que ja indica que va tenir accés a moltes obres de temàtica vilafranquina. Va publicar una sèrie d’articles a la Gaseta de Vilafranca els anys 1928 i 1929, reeditats el 1970 en una recull de materials en homenatge a Pere Regull, Antoni Massanell i Pere Giró. Regull repassa amb un estil amè i distret els noms que tenien i havien tingut els carrers de la vila, classificant-los pel seu significat: urbanisme, religió, personatges, política, societat... Es queixa del mal costum (en boga fins fa ben poc; vegeu l’apunt «Pobre Rodríguez») d’emprar només el cognom per a denominar carrers, cosa que en més d’una ocasió indueix a error (com ha passat amb els carrers de Vidal, Valls, Llorens, Milà...). Totes les seves observacions són pioneres i és citat per tots els estudiosos posteriors.

Aquest treball de Regull va ser completat poc després per Manuel Trens, a les pàgines dels Quaderns Mensuals d’Acció, amb dos articles publicats entre octubre i desembre del 1928. Mossèn Trens valorava positivament la feina de Regull i aportava tota una sèrie de noms i de dades que havia trobat en documentació antiga (avançant-se a la tasca en què Massanell s’especialitzarà).

Primera pàgina del primer dels dos articles de Trens

Posteriorment, el 1932, Pere Mas i Perera dedica dues pàgines del seu Vilafranca del Penedès a resumir amb una prosa diàfana l’origen de tots els noms de carrers (llevat del de la Paloma, origen incert encara avui).

Del 1949 data la Guía de Vilafranca (amb el topònim en català!), sense firma però que s’atribueix al prolífic i polifacètic Manuel Benach. És un llibret que descriu tot d’aspectes de la vila, de manera molt succinta, entre els quals el nomenclàtor de carrers i places. En dona informació molt bàsica però molt encertada: origen del nom, data de bateig o primera documentació (de vegades, molt antiga) i altres noms (que inclou també els populars). Hi ha dos detalls curiosos: l’un és el comentari sobre el carrer del Parlament, del qual diu «una de las calles menos parlamentarias» (!); i l’altre sobre el carrer de la Soledat, del qual diu que el nom ve de l’existència d’un «fuerte... situado en un rincón de la calle», extrem aquest sobre el qual no hem pogut esbrinar res més.

Portada del llibret de Benach

Continuarà...

------------------------

Bibliografia:

• Regull, Pere. “Dels carrers de Vilafranca”. Gaseta de Vilafranca, 1928-29, núm. 54 i següents. [reproduïts a: Edició d’homenatge a Pere Giró, Antoni Massanell i Pere Regull. Museu de Vilafranca, 1970]
• Trens, Manuel. “Els carrers de Vilafranca”. Quaderns mensuals d’acció, oct. 1928, núm. 34, pàg. 271.
• Trens, Manuel. “Els carrers de Vilafranca (II)”. Quaderns mensuals d’acció, nov.-des. 1928, núm. 35, pàg. 278.
• Mas i Perera, Pere. Vilafranca del Penedès. Ed. Barcino, 1932 («Enciclopèdia Catalunya»).
• Guía de Vilafranca. 1949

Quedem a 8MWX+H6

Vivim uns dies en què, com altres moments dels últims 100 anys, la política intervé amb força en la toponímia tradicional. Això coincideix amb l’aparició de diverses eines tecnològiques per geolocalitzar indrets de tot el planeta que cada vegada més estan implementant tant el ciutadà corrent com el món professional. Per tot això, em pregunto si la manera tradicional de situar-nos i orientar-nos, amb els noms de lloc, s’ha acabat. M’intentaré explicar.

Al sistema ja conegut de coordenades (latitud i longitud) i de sistemes de posicionament per satèl·lit (GPS i altres), s’hi sumen des del 2014 els plus codes, un sistema desenvolupat per Google. «Un plus code és com una adreça», diu el web del desenvolupador, amb l’avantatge que no depèn de si l’indret que busquem té nom de lloc o de carrer. Això significa que qualsevol punt de planeta té el seu propi plus code, amb independència del país on sigui, de la llengua, del grau de poblament, de l’accessibilitat, de disquisicions polítiques... Un plus code té una llargada de 10 caràcters, amb el signe + abans dels dos últims. Els primers 4 indiquen l’àrea del planeta; els darrers, l’àrea local, amb una precisió de 14 x 14 metres. (Segons he pogut comprovar, si Google reconeix la vostra ubicació, els primers 4 caràcters, els de l’àrea general, es poden ometre, i així se simplifica «l’adreça».) Per exemple, l’Ajuntament de Vilafranca està situat al carrer de la Cort, 14: el seu plus code és 8FH38MWX+H6. Els mapes de Google ja el reconeixen: copieu-lo al cercador i us hi portarà ipso facto.

Un altre sistema amb voluntat d’arribar a tot el planeta, de manera uniforme, i amb una precisió de 3m2 és What3words. En aquest cas, l’adreça és més amable i més suggerent: es converteix en 3 paraules unides per un punt (de moment, l’aplicació només funciona en una vintena de llengües, entre les quals no hi ha el català). Així, l’adreça de l’Ajuntament de Vilafranca és ///metido.aparta.estalla (!?). Ja hi ha empreses i institucions que l’han integrat als seus productes i a la seva logística: Mercedes, Land Rover, Creu Roja, Nacions Unides i altres empreses de logística, transports i correus. Això sí, és necessari utilitzar la seva app.

L’avantatge d’aquests sistemes (i d’altres, com Geohash, Mapcode...) és que són extraordinàriament útils per situar-se en llocs del planeta sense una adreça tradicional o amb pocs noms coneguts. En una situació d’emergència, sigui en una zona habitada o remota, la precisió ha de ser màxima.

A tot això afegim-hi el fet que cada vegada més la gent envia per missatgeria instantània la ubicació (paraula culta ja del tot popularitzada, en el sentit de lloc de quedar o de destinació), en perjudici de l’adreça o el nom de lloc tradicional. Hem passat de tenir un mapa al cotxe per buscar-hi el nostre objectiu resseguint carreteres, pobles i carrers, a tenir un navegador o un mòbil en el qual tan sols ens fixem en una fletxeta.

Per tot això, doncs, em pregunto: «Deixarem de fer servir els noms de lloc i les adreces tradicionals?».

-------------------------

Colofó

Com situar l’Ajuntament de Vilafranca?:

   Adreça tradicional:   carrer de la Cort, 14

   Coordenades:            41°20'47.3"N+1°41'53.0"E (i 41.346515, 1.6975258,19)

   Plus code:                 8FH38MWX+H6

   What3words:            ///metido.aparta.estalla

Quina us agrada més?

Noms curiosos de carrers (2)

Continuem amb el recull de noms curiosos de carrers de poblacions de Catalunya. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Recollides a Perpinyà, Vila-seca, Sabadell, Torredembarra, Amposta, Bellvei del Penedès, Riudoms, el Vendrell i Valls.

Toponimets

Els diminutius són paraules creades amb un sufix per donar a la paraula original, segons s’explica als diccionaris, un sentit de petitesa o una connotació afectiva. Obvi: un «cotxet» és un cotxe petit; l’»Albeta» és una nena/noia/dona dita Alba a qui ens estimem molt. Moltes paraules estan formades amb un sufix diminutiu, però en l’actualitat se n’ha perdut consciència i són paraules independents semànticament, que s’han lexicalitzat, com ganivet, pitet, careta, bombeta, maneta, xiquet... Però és clar que de vegades els diminutius s’empren per a altres usos. Per exemple, l’irònic o burleta: el Josep M. Espinàs explica una anècdota d’un antic amic (o no) que una vegada, en retrobar-se, li engegà «I què, ¿encara escrius els teus articlets?». I a ningú li agradaria que li diguessin que és una professoreta o un actoret, diminutius que molesten. I encara, hi ha tots els diminutius del llenguatge parental, com aigüeta, cullereta, sabatetes... (per cert, uns diminutius oficialment perseguits). Finalment, sense acabar de veure amb quin sentit, diem sovint que anem a fer un vermutet amb unes olivetes i unes patatetes... Sigui per un motiu o per un altre, el registre col·loquial (i de forma destacada, segons diuen, en valencià i en tortosí) és ple de diminutius. (No sabem si perquè, com diu Prudenci Bertrana, «La tendència als diminutius és pròpia dels esperits febles, quelcom atuïts».)

El mas de la Torreta, nom incoherent amb la seva majestuositat.

I en toponímia passa el mateix que en la llengua col·loquial: la presència de diminutius és molt elevada, normalment en el sentit de mida «més petita» o de «menor edat», atès que molts deriven de noms propis de persona. A Vilafranca, tots aquests (femenins): la Barceloneta, partida de les Bassetes, ca l’Angeleta, cal Sabeta, partida de la Bagaseta, cal Baleta, era d’en Barqueta, peça de terra de les Figueretes, partida de la Grangeta, partida de la Galereta, partida de la Caseta d’en Not, carrer de les Menoretes, la Muntanyeta, fonda de la Mieta, fonda Cal Panxeta, hort d’en Rovireta, la Creueta, mas de la Torreta, la Serreta, camp de l’Argamasseta...; i de masculins: carrer d’Avinyonet, el Bordellet, el Bosquet, carrer de Castellet, cal Cintet, mas Dolcet, cal Fraret, granja de l’Isidret, partida del Maset, cal Miquelet, carrer de la Muralla dels Vallets, cal Rossellet, camí de l’Om del Peret, el Parquet, cal Pastoret, cal Peret Carrau, carrer del Portalet, correló de Cal Ralet, cal Santó. Caldria afegir el carrer del Moret, si s’acceptés la hipòtesi que vingués del «mur» d’una banda del camí/carrer (i, per tant, «muret»).

També hi ha tots els noms de lloc que porten el cognom d’una persona, amb aspecte de diminutiu, però que desconeixem del cert si en origen ho era: Cal Bolet, Cal Ferret, hort del Miret, carrer de Pere Alagret, carrer d’en Bonet...

Finalment, una característica curiosa és que de vegades els diminutius s’acumulen, com en l’exòtic «reietonet» (rei + et+ ó + (n)et). Tres exemples toponímics vilafranquins: la partida del «Pujolet de Moja» (on pujol ja és, per si mateix, una elevació petita); també «la Torreta Petita» i, potser, «cal Xic Ferret».

Pompeu Fabra i la toponímia catalana i del Penedès

El mes de febrer ja vam relacionar en aquest blog la celebració de l’Any Pompeu Fabra amb la toponímia, fent referència al MapaFabra, una iniciativa que pretenia plasmar sobre el mapa els indrets catalans que porten el seu nom (carrers, places, monuments, plaques, escoles...).

Però quina va ser la vinculació directa de Fabra en un àmbit de la llengua tan específic com la toponímia? Per la seva faceta excursionista, naturalment que s’hi devia fixar, com es fixava en tots els aspectes de la llengua: «Si a mi l'excursionisme em va entusiasmar de seguida, és perquè vaig trobar-hi la confirmació de les teories que jo estudiava. La diversitat fonètica del català, que jo podia constatar anant de poble en poble, vingué a corroborar pràcticament molts dels meus principis filològics.» (dins Artur Bladé Desumvila, Contribució a la biografia del mestre Fabra, Barcelona: Dalmau, 1965, pàg. 64). Sembla que en aquest sentit seguia l’exemple de Marià Aguiló: «[Aguiló] Va ser el primer a lligar l'estudi de la llengua amb l'excursionisme i en les seves excursions anà aplegant tot el material, valuosíssim, que després donaria fama a la seva calaixera... La calaixera de l'Aguiló! D'aquells calaixos va sortir el Diccionari Aguiló i una gran quantitat de notes que nosaltres, a l'Institut, vam aprofitar.» (dins Bladé, op. cit.). Joan Alavedra explica aquesta anècdota: "Fèiem passejades —fins a Sant Miquel de Cuixà, on hi havia Puig i Cadafalch. O fins al castell de Rià, país de Guifré el Pilós. O fins a Marquixanes: «Quin nom tan català i tan bonic!», deia.» (dins Jordi Mir, Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis. Proa, 1998).

Oficialment, per la seva feina a l’IEC, es coneixen dos documents relacionats amb toponímia que porten la seva firma. El primer és la "Memòria sobre la preparació del diccionari de toponímia i onomàstica catalanes presentada per l'Institut d'Estudis Catalans a l'Excel·lentíssim Senyor President de la Mancomunitat de Catalunya (1922)" (i pàgines següents). En aquest text, Fabra declara que «Adherits a la terra, els noms de lloc són l'element més resistent del llenguatge.» i «Aquestes denominacions constitueixen una part molt important del vocabulari d'una llengua.». Per tant, «L'obra de depuració i fixació del nostre idioma restaria incompleta si no tingués en compte els noms propis de lloc i de persona.». Finalment, detalla un pla per recollir aquest material onomàstic.

El segon és la «Llista dels noms dels Municipis de Catalunya» (1933) (i pàgines següents), que signa ell mateix a més de Josep M. Casacuberta, que havia estat director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica creada l’any 1921, i Joan Coromines, que va començar a treballar l’IEC el 1931. Aquest document era el resultat d’un encàrrec del Govern de la Generalitat del 1931 amb l’objectiu de corregir nombrosos errors dels noms oficials dels municipis catalans com constaven a l’Instituto Geográfico y Estadístico. La llista recull els noms adaptats a l’ortografia catalana (accents, guionets, grafies no catalanes (ñ, -ch), vocalisme...) i en molts es tradueixen al català o s’hi avantposa un article determinat.

També hi ha alguns casos que s’hi afegeix un apel·latiu al darrere, per diferenciar municipis de nom idèntic (per exemple, «del Penedès» s’afegeix en aquest moment a la denominació oficial dels pobles d’Avinyonet, Banyeres, la Bisbal, Llorenç, Vilobí i Bellvei). Aquest recurs, que ja vam explicar en aquest blog que es va començar a aplicar a gran escala a tot Espanya el 1916, l’explica Fabra a la seva gramàtica pòstuma del 1956 (PDF) amb un exemple que ens és molt proper: «No és rar que un mateix nom propi hagi estat posat a diferents individus. Ex.: a Catalunya hi ha més d'una població que porta el nom de Vilafranca: les distingim, quan en tenim necessitat, dient Vilafranca del Penedès, Vilafranca de Conflent, etc.» (Gramàtica catalana, ed. Teide, pàg. 19).

Vilafranca també apareix, òbviament, en aquesta llista, ja amb la forma que encara té, Vilafranca del Penedès, en substitució de la que constava, Villafranca del Panadés, i posa fi (fins a l’adveniment de la Dictadura, és clar) a un debat molt viu a la premsa vilafranquina dels anys vint sobre la forma «Penedès».

Finalment, Fabra també ha deixat escrits comentaris sobre la manera de tractar els exotopònims (noms de lloc estrangers), generalment amb el criteri d’acceptar l’adaptació al català si hi ha hagut tradició de fer-ho (aquest aspecte està molt ben detallat per David Ordóñez al «Llibre d’estil de la revisió de la toponímia estrangera» d’Enciclopèdia.cat, 2010).

Per tant, tot i que Fabra no ha tingut una participació especialment activa en els estudis toponímics, la seva figura referent i la seva obra ingent han deixat traces visibles.

Topònims milanesos i milanencs

La setmana passada, concretament el 4 de maig, va fer 200 anys del naixement de Manuel Milà i Fontanals a Vilafranca del Penedès. A aquest filòleg i escriptor vilafranquí se li atribueixen molts mèrits en el camp de la literatura, la gramàtica i la dialectologia catalanes, però en aquest apunt, aprofitant l’efemèride, en destacarem la petja en la toponímia de la vila. Aquests són els noms de lloc relacionats més o menys directament amb Manuel Milà i Fontanals.

La placeta que formaven els carrers d'Amàlia i del Bisbe Morgades ("plazuela en construcción que está al estremo de la calle del Obispo Morgades en el ensanche") va ser batejada exactament vuit dies després de la mort de Manuel Milà i Fontanals amb el nom de plaça del Doctor Milà (Ple 24/07/1884). El 1892 es rebatejà amb el nom d'"Igualtat" i el nom de "Manuel Milà i Fontanals" des d'aleshores serveix per anomenar oficialment la plaça de la Font o, més popularment (i encara avui!), dels Porcs.

La plaça de Manuel Milà i Fontanals està situada al barri del Centre. El nom s'aprova el 17 de novembre de 1892 per substituir diversos noms amb què fins aleshores s'anomenava l'espai: "Montserrat" o "Monserrate" (Ple 21/06/1887), en referència a la casa del monestir de Montserrat, l'hort de la qual sembla que era part de la plaça; de la "Font" o del "Raval de la Font" (Obres 1879). De més antic, del 1450, Bosch (2008:145) troba la denominació "eres del Sant Esperit" per a aquest espai, en referència a l'hospital del carrer de la Font. La plaça és coneguda popularment del "Firal", dels "Porcs" o dels "Tocinos", pel fet de fer-s'hi durant molts anys el mercat de bestiar gros ("por ser el sitio destinado al mercado de cerdos", Ple 21/06/1887). En un lloc principal hi ha hagut sempre la Font, el principal punt de distribució d'aigua de la vila des del segle XVI.

El monument a Milà i Fontanals és un element característic de la rambla de Sant Francesc. Està edificat sobre un pedestal de planta en forma de T. Hi ha una columna jònica central coronada amb el "Triomf de la Bellesa". Es tracta d'un grup escultòric format per un àngel alat, de marbre, portador en una mà d'una palma i en l'altra d'una Venus de Milo sobre una bola del món, en bronze. A la part baixa hi ha un bust de Milà i Fontanals, de marbre, i a ambdós costats al·legories en bronze de la poesia popular catalana i la poesia èpica castellana. La primera pedra del monument va ser col·locada el 1908, d'acord amb el projecte d'Enric Monserdà. Van participar en el treball escultòric Manuel Fuxà i Eusebi Arnau. La inauguració va tenir lloc l'any 1912 i fou presidida pel Dr. Torres i Bages

(http://patmapa.gencat.cat/).

La plaça de Pau Milà i Fontanals és una raconada situada entre les places de Manuel Milà i Fontanals i de Puigmoltó. Està dedicada des del 13 de març de 1983 a Pau Milà i Fontanals (Vilafranca 1810 - Barcelona 1883), pintor i teòric de l'art, germà de Manuel Milà i Fontanals. El bateig es fa en el centenari de la seva mort.

La font de Melió estava situada a la partida del mateix nom, en un indret no del tot determinat, documentada com a pou el 1422 i com a font des del 1632. El 1843 Manuel Milà i Fontanals va compondre un poema, titulat "La font de Melior", sobre una tràgica història situada en aquest indret.

El carrer de Menéndez y Pelayo del barri del Poble Nou té aquest nom des de 1920, tot i que el nom ja s’havia aprovat el 1910 per a un carrer futur (Ple 18/08/1920). Està dedicat a Marcelino Menéndez yPelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura deixeble, a Barcelona, de Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73). Quan aquest va morir, va venir a Vilafranca i va escriure el text per a la làpida del panteó del cementiri (Martí, 214:123). El 1908 va tornar a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu.

L’antiquíssima torre Dela estava situada on ara és Vilafranca, documentada els segles X i XI, i se la considera l’origen de la vila. Manuel Milà i Fontanals utilitza aquest nom per a un dels seus poemes més destacables titulat "La complanta d'En Guillem", en què es personifica Vilafranca amb el topònim "Camps de Dela" (Marrugat, 2011:59).

També hi ha l’Institut d’Ensenyament Secundari Milà i Fontanals, situat al carrer Torrelles de Foix, al barri de les Clotes, obert el curs 1993/1994.

A més, hi ha topònims que es refereixen a personatges que tractaren Milà: Ramon Freixas, Xavier Llorens i Barba, Albert Moliner, el bisbe Torres i Bages...

Finalment, fem menció que a Catalunya hi ha 23 altres poblacions amb una via dedicada a Milà (Barcelona, Reus, Calafell, Rubí...) i dos altres instituts d’ensenyament secundari (a Igualada i Barcelona).

___________________________________________________

Bibliografia citada:

Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.

Marrugat Cuyàs, Ramon (2011). “El Penedès en l’obra de Milà i Fontanals”. A: Actes del simposi Manuel Milà i Fontanals. IEP.

Un nom únic: Cal Noi-noi

Dibuix de Pau Boada, publicat a Acció Catòlica (28/06/1935) i al Tothom (03/05/1969) 

En plena celebració de l’Any Pompeu Fabra, sabeu quina és l’última paraula del diccionari del 1932 (i de l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)? És un nom tan excepcional com zum-zum, «expressió que evoca una remor sorda i contínua». D’aquests noms reduplicatius (o noms eco) al diccionari n’hi ha uns quants, la majoria onomatopeies: bup-bup, tic-tac, xim-xim...

No és tan freqüent que noms tan singulars arribin a anomenar un indret, però Déu n’hi do. A Oceania n’hi ha força: Kirakira (Illes Salomó), Aka Aka (Nova Zelanda), Bora Bora (Polinèsia Francesa), Pukapuka (Illes Cook)... Però també a altres parts del món: Baden-Baden (Alemanya), Ngoro Ngoro (Tanzània), Walla Walla (EUA)... I a Catalunya, també: Can Pere-pere (Gironès), roca de Trin-trin (Pallars), cova dels Hula-hula (Garraf), llau del Bull-i-bull (Pallars Jussà), font de la Got-got (Berguedà), tub de Xau-xau (Montsià), lo Pomó-pomó (Terra Alta), devesa de Bum-bum (Ribera d’Ebre)... (vegeu-ne molts més a «Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya«, d’Assumpta Lleonart i Orri).

A Vilafranca tenim l’honor de tenir-ne un de fabulós: es tracta de Cal Noi-noi, l’antiga taverna/cafè/fonda situada als baixos de l’edifici a la cantonada del carrer de Sant Bernat i la plaça Jaume I (l'antic palau Reial i l’actual Vinseum). Segons Benach (1934) era el renom del taverner, però els descendents de l’últim encarregat (dels anys trenta) ens han explicat que el nom ve del fet que un antic taverner tenia un fill que sempre estava malalt, i que la gent sempre hi anava i preguntava «Com està el noi?» (agraeixo a Pere Ferrando que m’hi hagi posat en contacte). El nom ja era conegut com a mínim el 1909: "casa hoy conocida por Noy Noy" (Coy, 1909:581), i va tancar el 1935: «El bodegó de «Cal Noi Noi» ha tancat les portes» (Acció Catòlica, 28/06/1935). Es reobre per la Festa Major de 1969, integrada al museu, obres costejades per Caixa Penedès (La Vanguardia, 29/08/1969).

L'any 2000, la Colla de Castellers Xicots de Vilafranca van obrir un local a la plaça de Manuel Milà i Fontanals amb el nom de Cal Noi-noi, recordant la taverna, que fou nucli dinamitzador de la vida castellera a la vila. Allà hi havien assajat castellers locals els anys 1928 i 1929, la «Penya dels Castellers». Aleshores, el local es deia «Bar Grop Nou». (veg. «Notícies dels Castellers de Vilafranca dels primers anys de la renaixença», de Xavier Güell Cendra).

Josep Maria de Sagarra (a L’aperitiu, 1937:445) li va dedicar una glossa que comença així: "En la part baixa d'aquest palau, abans hi havia xivarri de cavalleries i senyors de barret de plomes; és possible que de tant en tant saltés alguna ganivetada; ara no hi ha res més que un cafè, mig cafè mig taverna, que en diuen a cal Noi-Noi [sic]. Aquesta paraula repetida fa pensar en un llunyà riu asiàtic. El sostre de cal Noi-Noi és baix, i tot gasta una pintura d'ala de passerell. Encara que sense gens de truc ni d'intenció, diríeu que és una taverna parada pel turisme sentimental." (i segueix). I un sonet d'Antoni Massanell (publicat a l’Antologia poètica, 1994:45):

Record de Cal Noi-Noi [sic]

La gent, què en sap? Mes jo ho recordo encara

perquè, durant llarg temps, em fou camí

aquell, pel corraló, anar i venir

de casa a cal Noi-noi amb el meu pare.

La imatge, si bé llunya, em pervé clara:

amb l'eina als dits vèiem, absorts, sorgir

el testimoniatge d'un ahir,

plenes de pols les bates i la cara.

Que el nostre goig fou d'entaular batalla

contra els gruixos de guix i calç, mortalla

que envilia els carreus del vell palau.

Avui, l'antic casal, fita assolida,

què té a envejar? No així la meva vida

que el retorn al passat, sovint, l'atrau.

Sobre l’ortografia del topònim, és clar que ha d’anar amb guionet, essent com és un compost reduplicatiu com nyigo-nyigo, xup-xup, bum-bum, etc. I només porta majúscula el primer component, com passa a Coma-ruga, Sud-àfrica, Bell-lloc, Puig-aguilar... I atès que és el nom propi d’una casa, el «cal» en majúsula.

Toponímia i poesia

El passat 21 de març se celebrava arreu el Dia Mundial de la Poesia. Alguns llocs vilafranquins han estat objecte de la dedicatòria d’un poema. És ben conegut el que va escriure Manuel Milà i Fontanals el 1843: la font de Melió, que ell escriu «Melior» (font que avui ja no existeix, però sí la partida, la riera i el camí), és l’escenari d’una tràgica història d’amor, entre una noia (dita «Melior») i el seu enamorat. Aquest és el començament d’aquest poema tan romàntic:

Set patges acompanyen

mes ai! A l’aimador

que va a trobar sa nina

mes ai! Prop de la font.

Del castell de son pare,

mes ai! Que n’és a prop,

cap a la font se’n baixa

mes ai! Na Melior.

Un dia, quan baixava,

...

[Vegeu el poema sencer: http://www.endrets.cat/text/3984/la-font-de-melior-ca.html]

La muntanya i l’ermita de Sant Pau han estat objecte de poemes, en part a iniciativa dels organitzadors de l’aplec de Sant Pau. Antoni Massanell i la germana Maria Lluïsa Siguán hi tenen dedicat un poema reproduïts en una activitat d'educació ambiental de l’Ajuntament de Vilafranca:

I aquest n’és un altre, dedicat a l’ermita de Sant Pau, obra de Josep M. Font i Raventós:

Ermita de Sant Pau,

oberta dins la roca:

la muntanyenca pau

la pietat em toca.

I el goig que se m'enroca

i ell viure que em decau

com una vella soca,

em banyes de cel blau.

Quan el gener rodola

cap a la seva fi,

mateix que un pelegrí

segueixo el teu camí

d'olor de farigola

o olor de romaní.

La publicació Acció del 30 de juny de 1934 relata i lamenta l'enderrocament de les creus de terme, i publica el poema "Aquella paraula" sobre la creu de terme de les Cabanyes o de la Pelegrina, "barroerament enderrocada la nit del dia 19 al 20 de juny de 1934":

Aquella paraula

Les folles ungles d'unes mans traïdores

fan rodolar per terra antics carreus...

Les hores de la nit són bones hores

per a treballar els grans galifardeus!

De res no hi val que l'Art o bé la Història

o el gloriós passat d'un Poble hi tingui a dir;

del símbol de la fe ni l'art ni la memòria....

És temps de llibertat i el lema és "destruir".

Mes ai, que'l Crist que en pedra es suspenia

retrova la pregària en llunyania

bo i aixecant la veu tot pantejan....

I mentre de la Creu salten bocins

s'encela el prec per als nocturns botxins:

"Pare, perdoneu-los; no saben el que fan".

Finalment, ressenyem que Antoni Massanell també ha dedicat força poemes dedicats a diversos indrets, com les places de la Constitució i de l’Oli, Cal Noi Noi, el cementiri (que ell anomena «fossar») i les Clotes, tots elles publicades al recull Antologia poètica (IEP, Vilafranca: 1984). Vegem-ne una mostra:

Les Clotes a primers de maig

D’un sol color, avui, és tota

la clota, s´ha uniformat:

verd i verd: el del sembrat

i el de la vinya que brota.

Al llarg dels anys no s’esgota

la seva fertilitat:

si el graner és curull de blat,

al celler es vessa la bóta.

Terra meva, clota meva,

que, braços oberts, m’aculls,

quin goig dur-te dins els ulls

dia a dia, sense treva.

Per a mi ets la millor llenca

de terra penedesenca.

En sabeu més?