Masies amenaçades

Fa un any, es coneixia la mort d’Isidre Duran Ventura, conegut a Vilafranca per la seva feina a Caixa Penedès i de directiu Club Patí Vilafranca d’hoquei. Vivia a Cal Duran, una casa de camp de tres plantes, amb hort al davant, que amb els anys ha quedat engolida dins la trama urbana. Cal Duran ara es troba situada a la cantonada de l’avinguda de Vilanova i el carrer de Bühl i hi ha una placa a l’entrada. No cal dir que enmig dels edificis actuals la casa i l’hort deixa entreveure que la zona ha passat per un procés de transformació profund. Ara com ara, Cal Duran es manté dreta i ferma, però en trobar-se en una zona afectada pel POUM, la temptació a substituir-la per un bloc de pisos és gran.

Aquest fet ens porta a fer una repassada d’altres masies o cases del terme que originalment estaven aïllades i que ara o bé han quedat engolides per l’expansió urbanística, la majoria definitivament desaparegudes, o bé estan amenaçades. En aquest apunt parlarem de les que encara resten dempeus, habitades, tot i que la seva proximitat o, fins i tot, la seva situació dins del nucli urbà amenaça de tirar-les a terra per edificar-hi al damunt.

 Al bell mig del barri del Molí d’en Rovira, a l’espai no edificat entre el carrer del Doctor Fleming, el sector Melió residencial, el sector Molí d’en Rovira Sud i la N-340, resisteixen quatre cases aïllades. Tota aquesta zona està afectada pel POUM i serà ben difícil que en el moment que comenci la urbanització quedin dempeus, sobretot perquè els carrers projectats passen per sobre de gairebé totes elles. 

• Cal Joan del Sepulcre es troba al camí del Molí d’en Rovira. Construïda abans de la Guerra quan un tal Joan es va casar i s’hi traslladar des del Sepulcre, al municipi d’Olèrdola, d’on provenia. 
• Cal Ton de la Granja (o masia Montserrat, com diu una rajola al pilar d’entrada) és al camí de Mas Rabassa. Basant-nos en els padrons dels anys vint, pensem que els dos noms venen d’un dels estadants, Antonio Montserrat Rovira, i del fet que la casa hi surt anomenada “la Granja” (i d’aquí venen els dos noms). 
• Cal Selvet, al carrer del Doctor Fleming, fou construïda els anys vint del segle XX per una família de cognom Grau, però ara és d’uns altres propietaris. 
• Finalment, Cal Grau, una casa construïda davant de Cal Ton de la Granja el 1911 per una família de cognom Grau, sense relació amb Cal Selvet.

En verd, les cases encara existents esmentades; en vermell les desaparegudes (ACAP, 1948)

Cal Selvet

  

Cal Grau

Entrada de Cal Duran

 

Hi ha quatre altres masies que es troben en sòl industrial. No gaire lluny, a tocar de la rotonda del final de l’avinguda de Barcelona hi ha Cal Coral de Santa Maria, nom que és producte d’un trasllat: un integrant de la família Coral que vivia a la masia de Santa Maria s’hi va traslladar per viure-hi. I a l’altra banda de la rotonda, la casa dels Quatre Vents, o Cal Sogas, una casa i jardí perfectament conservada. I a l’altra punta del terme hi ha dues cases, també en sòl industrial, actualment propietat de l’Ajuntament: Ca l’Alaio va estar a punt d'enderrocar-se totalment el setembre de 2008, però a última hora l'Ajuntament va aturar la llicència d'obres per estudiar-ne la protecció (E3V 26/09/2008). El seu estat actual és ruïnós. I finalment, la Casa dels Capellans, on viuen els antics propietaris dels terrenys on hi ha al polígon industrial Domenys II. En un altre apunt parlarem de les masies que ja no existeixen i, per tant, segurament menys conegudes.

Els carrers de Vilafranca i Catalunya: algunes dades curioses

Ja fa temps que la Generalitat posa a disposició de la ciutadania tot un conjunt de dades recopilades per l’administració, d’acord amb el principi de transparència i de transmissió de coneixement. Un bon paquet d’aquestes dades obertes són els noms de carrers de Catalunya. Gràcies a aquesta informació, podem observar algunes dades curioses sobre el nomenclàtor de carrers de Vilafranca amb relació a la resta de carrers de Catalunya.

Per exemple, una dada inicial i ben sorprenent. Quants carrers té Vilafranca? En té 371, menys que el Vendrell (que en té 849!), Vilanova i la Geltrú (729), Sitges (469) i Calafell (436), per fer esment només de localitats penedesenques.

Per altra banda, tothom sap que hi ha personatges de màxima popularitat en els noms de carrers. De més a menys freqüència, Pau Casals, Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Lluís Companys, Antoni Gaudí, etc. No és tan habitual que personatges locals, de menys transcendència nacional, estiguin presents en carrers d’altres pobles, però n’hi ha. Per exemple, mossèn Coy a més de tenir un carrer dedicat a Vilafranca, també en té un a Sort, la població on va néixer el 1859. El marquès d’Alfarràs té carrers dedicats a Vilafranca i, és clar, a Alfarràs. La mare Ràfols també és al nomenclàtor de Sitges (perquè hi vivien els familiars més propers d’aquesta monja, propietaris de l’Hotel Sitges). Pau Milà i Fontanals també és a Vilafranca i a Begur. I encara, a Tàrrega existeix el carrer d’Amàlia Soler, tot i que en aquest cas es tracta d’una mestra que exercí en una escola pública de 1907 a 1916.

Una altra dada curiosa fa referència al nom Puerto Cabezas. Vilafranca té un carrer dedicat a aquesta localitat de Nicaragua atès que hi està agermanada des del 1990. Doncs resulta que a Ribes (Garraf) també hi ha el mateix carrer, i el motiu és que també hi està agermanada, tot i que des de tres anys abans que Vilafranca, el 1987.

Els hagiotopònims, els noms de sants aplicats a un lloc, tenen una enorme tradició al nostre país, tant per referir-se a noms de poblacions com a noms de carrers (d’aquests, a Catalunya n’hi ha 6.551). Tanmateix, a la vila hi ha un carrer amb nom de sant que no es repeteix enlloc més de Catalunya. Es tracta del carrer de Sant Jocund. Com se sap és compatró de la vila, al costat de sant Fèlix i sant Ramon de Penyafort. El 2022, a tot Catalunya hi havia menys de 4 persones que es diguessin Jocund, cosa que concorda amb la nul·la implantació del nom a una via de fora de Vilafranca.

Finalment, hi ha 37 carrers a Catalunya dedicats a Vila (exactament, 23 amb el nom Vilafranca i 14 amb la denominació completa, Vilafranca del Penedès), 8 més dels que dèiem a l’apunt publicat en aquest blog el novembre de 2015.

Música i toponímia (I): la font de la Mandra

Hi ha poetes, escriptors, fotògrafs, pintors, músics, etc. que s’han inspirat en algun element de Vilafranca per a les seves obres. En un blog de toponímia, s’escau fer un recopilatori d’obres artístiques on surtin noms de lloc. Avui, La font de la Mandra, de Josep M. Picas, coincidint que aquests dies fa 55 anys que la font es va enderrocar.

Josep M. (Pep) Picas va iniciar la seva carrera de cantautor el 1969. Va escriure una cançó dedicada a la font de la Mandra, que estava situada ben a prop del bar que regentava la seva família, al carrer Amàlia, 151. La font es va construir durant la Guerra Civil a la confluència dels carrers de Germanor i Amàlia Soler. Estava envoltada d'arbres i hi havia bancs per seure. Va ser enderrocada el a finals de febrer de 1969 per facilitar el trànsit. Paradoxes de la vida, força anys després es construeix una rotonda al mateix lloc que serveix justament per guanyar fluïdesa del trànsit. Es diu que el nom, de gènesi popular, li ve del fet que van trigar molt de temps a construir-la (Tothom 1/03/1969); d'altres diuen que feia mandra anar-hi des del centre (Retrats vilafranquins 15/10/2013).

La cançó la va publicar el 1977 (no el 1972, com vam escriure al llibre) la casa EDA en un disc de 45 RPM (els petits) amb tres cançons més. La nostra cançó era la primera de la cara A i es pot escoltar a Youtube. L'1 de novembre de 1977, Picas va arribar a cantar la cançó al programa "Varietats" de RTVE Catalunya, presentat per Salvador Escamilla (min 17:04). 

La lletra de la cançó, de caire nostàlgic i irònic, era aquesta:

Ningú ja no pensa amb tu
recó del repòs d'un vell
t'alçaves com un vaixell
enmig del carrer d'Amàlia.

Quatre arbres al teu voltant
et feien més senyorial
ben just si rajava mai
la Font de la Mandra.

Les tardes que feia sol
era el centre de reunió
de cinc vells republicans
que anaven arreglar Espanya.

Quatre velles que esperant
que s'ompligués la galleda
feien hores criticant
a aquesta o a aquella.

Un bon dia uns senyors
de la casa de la vila
la van mirar de reüll
dient que era delictiva.

Fa nosa pel pas dels cotxes
o dels camions més grossos
i de nit a matinada
ens la van fer caure a trossos.

Sense preguntar a la gent
que pensaven de la font
llavors això era molt lògic
tot es feia per collons.

Per ordre del Molt Il·lustre
per ordre d'aquest o aquell
el pobre carrer d'Amàlia
es va quedar sense el vaixell.

Ningú ja no pensa amb tu...

Tant sols ens queda el record
d'aquella font que s'alçava
en mig del carrer d'Amàlia
d'aquella Font de la Mandra.

[Lletra publicada a La Voz del Penedès 19/11/1977 (27): secció “Cançons d’ahir i d’avui”]

Manuel Barba i Roca: un carrer i un bicentenari

L’11 de febrer de 1824, ara fa dos-cents anys, va morir Manuel Barba i Roca, advocat, agrònom, polític i benefactor, nascut a Vilafranca el 1752. Té un carrer dedicat gràcies a un acord del ple de l’Ajuntament del 8 de febrer de 1982. Es tracta d’un carrer que fins aleshores era part del carrer de Sant Sadurní i el nom nou es va aplicar al tram de la carretera d’Igualada a la de Barcelona. El 1972, Antoni Massanell, en un dels articles de la sèrie dedicada a l’estudi dels noms de carrers (Tothom 18/11/1972, pàg. 6), ja havia expressat la necessitat de dedicar un carrer a Manuel Barba, "il·lustre vilafranquí", però va haver d’esperar deu anys. Des del novembre de 2006, el tram de carrer que va de la via a la carretera de Barcelona s’anomena “Lavern". En Barba i Roca es queda, finalment, amb 180 m de carrer.

Però aquest no és l’únic espai que s’ha dedicat a aquest personatge: durant la Guerra Civil, aquest nom substituí el del carrer de Sant Jaume, en plena fal·lera laïcitzadora del nomenclàtor, en què s’eliminen tots els noms de carrers de sants. Però dura poc: Barba surt del nomenclàtor el 1939.

Per conèixer millor la figura de Manuel Barba i Roca és essencial consultar el llibre de Ramon Arnabat Manuel Barba i Roca (1752-1824). Entre l'humanisme i la Il·lustració (Ed. Andana, 2006). I sobre la nissaga en conjunt també es pot trobar informació. A més del carrer, el cognom “Barba” apareix en diversos topònims vilafranquins. La plaça de Llorens i Barba està dedicada al filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba, el net del Manuel. Segons el Labriego (30/04/1880), Llorens va néixer en una casa que dona a la plaça i al carrer de la Palma, un més que possible motiu de la denominació. Finalment, molt a prop hi havia l’hort d’en Barba, al costat de Cal Berger Balaguer, un indret que posteriorment seria un garatge i després un edifici annex a la seu de Caixa Penedès, i de ben segur relacionat amb aquests Barba.

Per cert, la placa del carrer diu "Manel" (veg. fotografia), tot i que l'hem vist escrit a totes les publicacions i obres amb el nom "Manuel". 

Uns quants Antonis als carrers de Vilafranca

Aquesta setmana va ser sant Antoni, un dels noms catalans més populars des de ben antic. Tan popular que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, actualment és el nom masculí que porten més persones: 89.957 (l'11,54 % de la població). Tanmateix, no surt entre els 25 més posats a nadons el 2021, amb la qual cosa deduïm que està en decreixement. En aquest blog hem parlat dels noms de carrers dedicats a altres sants populars, com sant Jordi i sant Pere. Vegem els carrers que porten el nom Antoni.

En primer lloc, dos sants. El carrer de Sant Antoni Maria Claret, al barri de Sant Julià, es desenvolupa els anys quaranta i cinquanta del segle XX resseguint part de l'antic camí de Sant Julià. Desconeixem la data d'aprovació del nom, però la primera vegada que el documentem és en una acta del ple del 1956 (ha de ser no abans de 1950, any de la canonització). I ben a prop, hi ha el carrer de Sant Antoni, documentat en un mapa del 1863, com a data més antiga. El 1936 es rebateja amb el nom de "Pere Alegret", però el 1939 es recupera el seu nom tradicional.

I en segon lloc, hi ha 5 carrers dedicats a diversos Antonis vilafranquins. El passatge d'Antoni Martorell està dedicat el 19 de maig de 1950 a Antoni Martorell Pañellas (Vilafranca 1870-1947), empresari vinícola, promotor cultural i escriptor. El carrer es va obrir el 1950 per comunicar el centre de la vila amb fora muralla, ja que del carrer Sant Pau al dels Ferrers no hi havia cap pas, tan sols un passadís privat. Antoni Martorell fou qui va cedir gratuïtament el terreny per eixamplar i urbanitzar el passatge (Tothom 27/07/1974).

També hi ha la plaça d'Antoni Massanell i Esclassans (Vilafranca 1924 - 1993), dedicada l'11 d'abril de 1994 a aquest poeta i historiador vilafranquí, quatre mesos i mig després de la seva mort. Va publicar diverses monografies de tema vilafranquí i nombrosos estudis a les publicacions Tothom, Gran Penedès, Olerdulae, Miscel·lània Penedesenca, etc., indispensables per conèixer la història vilafranquina de l'edat mitjana ençà.

Un altre Antoni present al nomenclàtor de carrers és l'Antoni Mestres Jané (Vilafranca 1904 - 1960), químic i enòleg, autor de nombrosos estudis i textos de divulgació al voltant de la vinya i el vi. Com a activista cultural, va ser el primer director de la Secció de Ballet Popular del Casal, col·laborà amb Pere Mas i Perera en els primers temps de la Gaseta de Vilafranca i a Dyonisos i va ser director del Museu del Vi. El carrer es va obrir cap als anys seixanta i està situat en una zona on Antoni Jané, el seu avi, havia tingut diversos magatzems.

També hi ha el passatge d'Antoni  Sabaté Mill, al barri del Centre, obert el mes de maig del 2006 per connectar la plaça de Lluís Via i el carrer dels Ferrers. El nom s'aprova el 2003, abans que s'obri, i un mes després de la mort d'aquest escriptor, poeta i cronista de la vila (Mediona 1915 - Vilafranca 2002).

I finalment, el carrer d'Antonio Acedo de Sopetrán, situat al barri de l'Espirall, dedicat el 1994 a Antonio Acedo de Sopetrán (Valdemorales, Cáceres 1926 - Vilafranca 1989), sindicalista (com diu la placa del carrer), activista veïnal i el primer president de l'Associació de Veïns de l'Espirall, fundada el 1974.

Toponímia blanca

El 2022 vam iniciar una sèrie d’articles que podíem anomenar de toponímia en colors. En aquella ocasió, presentàvem els noms de lloc de Vilafranca relacionats amb el color “roig” (sí, roig i no vermell, un nom aquest ben poc productiu en toponímia). Continuem la sèrie amb un altre color: el blanc.  

Vilafranca nevada (ACAP, Fons l'Abans)

Comencem pels carrers, que contenen aquest color. El carrer i la plaça de l’Abat Blanch (hauria de ser “Blanc”) estan dedicats a Josep Blanch i Graells (Vilafranca 1775 – 1851), abat de Montserrat entre 1824 i 1828 i entre 1832 i 1851. Va ser el responsable de la restauració del monestir i del santuari, després de l'exclaustració del 1835. La plaça es va batejar el 1975, en el bicentenari del seu naixement, i el carrer, el 2003 (aquest desembre ha fet vint anys).

Un altre carrer pertinent en aquest apunt és el carrer de Montblanc, un nom que fa referència a la capital de la Conca de Barberà, originada a recer del promontori que la domina i que a causa de la seva escassa vegetació era dit “montis albis”. El carrer té aquest nom des del 17 de febrer de 1944, gràcies a un extens i minuciós informe de la Comissió de Cultura, de la qual formava part Pere Regull, en què s'argumentava la relació de Vilafranca i Montblanc, a través del llinatge dels Vilafranca (especialment, Pere Berenguer de Vilafranca, fundador de Montblanc el 1155).

Fem entrar pels pels en aquesta llista el carrer de Puigdàlber. L’origen del nom d’aquest carrer és el petit municipi penedesenc situat en aquella banda de la vila, que a la vegada ve del "puig de l’àlber", un arbre que es caracteritza pel color blanc del dors de les fulles. No cal dir que el mot alb, que vol dir blanc, està força en desús, però no en canvi altres derivats ben corrents: albí, albada, àlber, alba.

La vil·la Blanca era una casa tocant al baluard de la fassina del Just. Tenia un jardí i un hort i la van enderrocar per construir el 1997 la rotonda d'intersecció de l'avinguda de Cal Diable i la carretera de Sant Martí. Els últims temps l’habitava una família de cognom Solano. [Sobre aquesta "villa" i d'altres en parlarem en una propera publicació.]

La creu Blanca és un nom documentat una sola vegada: “partida de las Clotas en lo lloch dit la creu de Calandraix, vuy la Creu Blanca” (Capbreu 1779). Aquesta creu és l’actualment coneguda per la Creueta. Era blanca?

Finalment, havia existit l’hospital de Blanca de Cervelló a la pobla de Llobet, un barri antiquíssim en una part de l’actual carrer de Sant Pere. Segons Masachs (2008:106), es va fundar el 1339 amb l'autorització del rei Pere III. Estava administrat per aquesta noble, i es va derruir el segle XV (Bosch, 2008:136).

Noms curiosos de carrers (9)

Novè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són de Tivissa, Ordal, Barberà de la Conca, els Casots, Ordal i Verdú. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.